Estes festes de Pàsqua he pogut gaudir de la família, dels amics, de les tradicions de la mona, el catxirulo, de l’arròs a la caseta, de l’excursió a la muntanya, de dos bons documentals. Han estat uns dies on el mòbil ha sonat poquet.

I va i arriba el dilluns de Pàsqua. I que si un missatge de l’Agència Tributària espanyola per a que consulte l’esborrany de la meua declaració de renda, dos telefonades de la companyia telèfònica no sé per què…

Ieeee!!! que estem de descans! Però no, a Madrid no és festa. Tant amics de les tradicions cristianes que són ells i no respecten que els valencians (amb catalans, balears, bascos i navarresos) estem de Dilluns de Pàsqua, amb la mona baix el braç i caminant a la muntanya per menjar-se-la.

Volen que els paguem puntualment els impostos, però ells no ens retornen els nostres diners. Volen la nostra fidelitat com a clients, però no ens atenen en la nostra llengua, volem que treballem, però que descasem les seues festes.

Cada vegada n’estic més fart. No ens poden deixar en pau? Amb els nostres diners, les nostres fidelitats, la nostra llengua, la nostra mona i la nostra festa. I és que l’autonomia que ens cal és la de Portugal!